Feia calor i no tenia gaires ganes de pujar, però era una de les poques vegades que sortíem a pintar fora de Figueres i no em semblava bé faltar a la reunió. Habiem quedat a l'antiga església de Santa Creu de Roda, ara coneguda amb el nom de Santa Helena, que es troba situada al despoblat de Santa Creu de Rodes, molt proper al monestir de Sant Pere de Roda.
A l'hivern sospirem pels dies assolellats de l'estiu, però a l'estiu fugim del sol. Santa Elena de Rodes és allà dalt de la muntanya, i jo pensaba: "segur que no hi haurà ni una ombreja. I caldrà pujar un tram a peu." Totes aquestes coses les anava pensant mentre conduïa el meu cotxe muntanya amunt.
En arribar a l'aparcament de Sant Pere de Rodes, calia seguir a peu, Arribà la resta del grup hi deixàrem els cotxes i amb les bosses dels utensilis de dibuix i les pintures, les cadires plegables -i jo personalment, amb molt pocs ànims- iniciem la pujada.
El que imaginava com gairebé una escalada, va resultar un breu passeig sobre un suau pendent. Quan vam arribar Santa Helena estava preciosa brillant al sol sobre la muntanya. En una petita esplanada al costat de l'ermita un robust pi ens oferia la seva ombra, però la perspectiva des d'aquell punt no m'agradava i me'n vaig anar una mica més enllà a la recerca d'un altre punt de vista. El vaig trobar a l'ombra d'un altre pi i m'hi vaig instal·lar.
Bufava una brisa suau i semblava que la calor havia afluixat. Realment s'estava molt bé i tots els meus mals pressentiments es van esfumar. Les línies van anar fluint i després el paper es va omplir de color; abans d'adonar-nos, el matí havia passat i estàvem fent les fotos de grup dels quaderns sobre el terra.
Em va saber greu haver-me'n d'anar. S'hi estava a gust. Però havíem de baixar, a la calor de la vida quotidiana. Abans d'acomiadar-nos vam fer una parada a Vilajuïga per prendre un refresc i xerrar del sentit de la vida, l'univers i tota la resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada